“Les
vivències emocionals són el motor de la nostra vida i de les nostres relacions
i, en conseqüència, també ho haurien de ser de l’educació. En aquest sentit,
educar emocionalment significa impulsar el creixement emocional dels infants,
afavorir el seu desenvolupament integral com a persones”
Sílvia
Palou (2004)
El tractament de la multitud de
situacions en les quals els infants manifesten la seva alegria, la seva
inseguretat, les seves pors i la manera com els adults les tractem, és de molta
importància per a l’assoliment d’un benestar necessari de l’infant, perquè
pugui aprendre i desenvolupar-se amb
seguretat.
A l’etapa d’E. Infantil un dels
aspectes essencials i que es treballa amb consciència i delicadesa és el foment de l’AUTOCONCEPTE i l’AUTOESTIMA dels
infants, tenint present que les situacions que viuen a l’escola i el tracte
amb les mestres són molt importants per anar formant el concepte de si mateix.
És doncs, sobre la base de l’opinió
sobre ells mateixos que els infants es
van formant a partir de les diferents situacions que se’ls planteja dia
rere dia i a partir de les opinions de les persones significatives, en
aquest cas les mestres, pares, família propera i iguals que van construint
progressivament l’autoconcepte,
definit per Bassedas, Huguet i Solé (2001) com a “el concepte que les persones tenen sobre les seves capacitats
(confiança en un mateix) i sobre la seva vàlua (autoestima).
La construcció d’una autoimatge positiva requereix que a l’escola els
infants tinguin experiències en situacions que els permetin anar agafant confiança en les seves
capacitats i que es vegin com a infants amb possibilitats. Això els dóna SEGURETAT, que és l’element bàsic per
atrevir-se a explorar nous mons, noves situacions i noves experiències.
Segons Solé (1992), aquesta SEGURETAT
i aquesta CONFIANÇA es van construint com a producte de la visió que
el nen té de les seves possibilitats per resoldre els problemes que se li
plantegen, visió que es configura en bona mesura a partir del mirall que les altres persones, i especialment “les
altres persones significatives” li retornen.
EL CAS.
La psicopedagoga m’explica que en L és un nen de P-4 que ha arribat
aquest any a l’escola amb un context familiar força complicat. Els pares
estan separats i la seva relació no és gens cordial, fet que repercuteix de manera negativa en el seu desenvolupament,
progrés, estat i equilibri emocional, en l’establiment de relacions amb els
companys, i com a conseqüència amb el seu procés d’ensenyament-aprenentatge.
A principi de curs la mestra-tutora
de la classe d’en L, va observar unes dificultats
clares pel que feia la seva conducta
i comportament i una manca d’estabilitat emocional amb
canvis d’humor sobtats, passant del plor a l’alegria i eufòria en poc temps,
alhora que també mostrava grans
dificultats per a relacionar-se amb els companys d’aula, sovint es mostrava
agressiu i rabiós amb ells. En aquest cas la mestra també va observar una baixa autoestima pel que fa al seu
desenvolupament i a l’hora d’enfrontar-se i resoldre petites situacions
dins i fora de l’aula, amb una manca
capacitat de tolerància a la frustració. Tanmateix és un nen que demanda constantment l’atenció i afecte,
amb necessitat de contacte físic, de la seva mestra.
La psicopedagoga recull aquesta demanda de la mestra-tutora d’en L i duu a terme una observació de l’infant
dins l’aula i en moments puntuals a l’hora d’esbarjo al pati de l’escola,
per determinar quin és el tipus d’ajuda que tant en L com la seva mestra
necessiten a l’aula.
Després d’aquest primer contacte,
la psicopedagoga ha tingut diverses trobades amb la mestra-tutora de l’aula,
ha realitzat diferents observacions a
l’aula per veure com evoluciona en L, i ha tingut conjuntament amb la seva
mestra diverses entrevistes personals
amb els pares d’en L. Aquestes s’han fet de manera individualitzada
(amb la mare i el pare per separat) per la relació tan delicada que existeix
entre els dos. Aquest fet, em comenta la psicopedagoga, és el que dificulta
en gran mesura la valoració, el treball i l’ajuda que l’infant necessita de
manera clara i urgent.
Amb el cas d’en L, la
psicopedagoga s’ha posat des d’un bon començament en contacte amb el CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i
Atenció Precoç), així com amb la Psicopedagoga
de l’EAP de la zona que assisteix a l’escola un dia al matí la primera
setmana de cada mes per a revisar i fer un seguiment dels casos especials dels
alumnes amb NEE del centre i de les possibles incorporacions dels alumnes nouvinguts i d’incorporació
tardana que necessitin ser valorats.
Així doncs, després de diferents
trobades amb els pares on se’ls ha parlat de les necessitats de caràcter emocional i relacional que s’observen en el
seu fill, s’acorda i promou de manera positiva el fet que en L assisteixi al CDIAP on una de les psicòlogues li
farà una valoració més concreta i acurada per iniciar un treball extern i
que serveixi de suport i ajuda al que ja s’està desenvolupant de manera diària
a l’escola de manera que també ajudi a pautar les necessitats que tant la mare
com el pare d’en L tenen a casa.
La psicopedagoga em comenta que el cas està resultant força complicat
per la mala relació dels pares i que ha calgut recórrer als Serveis Socials de la zona. Actualment,
una Treballadora Social està fent un
seguiment i revisant el cas, tant amb la mare com amb el pare per ajudar-los a orientar,
pautar i establir unes “normes” i responsabilitats entre ells i de manera
personal amb el seu fill.
La psicopedagoga també em comenta que a en L des de l’escola se li ha
elaborat un P.I (Pla Individualitzat)
en el que s’han establert conjuntament amb la seva mestra-tutora una sèrie
d’ajudes que du a terme la mateixa mestra a l’aula sense suport de cap mestre
especialista, exceptuant dues hores a la setmana en les que hi ha una persona
que fa tasques de “reforç” amb ell. Per altra banda, em comenta que aquesta
setmana la psicopedagoga de l’EAP li ha comentat que des de l’EAP se li està elaborant un dictamen.
L’OBSERVACIÓ.
Després de poder observar
conjuntament amb la psicopedagoga en L a la seva aula, com es desenvolupa i
relaciona amb els seus companys i mestra dins i fora de l’aula, a l’estona
d’esbarjo, he pogut copsar que és un nen que necessita constantment
l’atenció i suport de la mestra en tots els àmbits. Es mostra eixerit, molt
despert i xerraire, es mostra tranquil quan les coses es desenvolupen i surten
com ell vol i en el moment que ell desitja, però tot s’espatlla quan el
resultat no és l’esperat.
La mestra i la psicopedagoga em comenten també que té
una falta de control i límits força exagerada, tot i que dins l’aula ha
anat millorant al llarg del curs. Observo també, una falta de capacitat a la
frustració i quan la mestra el veta dient-li que alguna cosa no pot
fer-la en aquell moment. Es veu integrat al grup-classe tot i que amb els companys
sovint hi ha estones en què encara es mostra agressiu però d’altres en les que
es mostra molt afectuós. El seu tarannà i caràcter, malgrat mostrar-se en
diversos instants alegre i molt mogut, es denota trist i emocionalment decaigut
especialment quan alguna cosa no es veu capaç de fer-la o bé els companys en el
moment que ell desitja (que ha de ser ara i aquí) no li fan cas. Se li denota
una baixa autoestima i manca de calma i tranquil·litat interior.
La psicopedagoga i la mestra, em comenten que segueixen unes pautes
que van establir per tal d’ajudar-lo
a millorar la seva autoestima, la seva intranquil·litat interior, la seva
inestabilitat emocional i sobretot les habilitats socials per millorar i
promoure positivament la seva relació amb els companys de classe. Pautes
que tenen els seus punts més forts en:
- Suport de la mestra-tutora i també de les mestres especialistes que entren a l’aula per ajudar a en L a enfrontar-se a les situacions socials, de relació i d’aprenentatge amb èxit aconseguint modificar la imatge de si mateix com un nen que aprèn i que pot.
- Oferir-li moments de calma i tranquil·litat, en el que se li proporcioni estones més individualitzades dins la mateixa aula. Espais en els quals la mestra pugui estar només amb ell.
- Mostrar al grup-classe una imatge positiva d’en L. És un company que encara que mostri dificultats en alguns aspectes pot mostrar habilitats en coses determinades. Fomentar la visió positiva dels companys envers ell (el “mirall” del que ens parla Solé, 1992)
- Reforçar-li tot allò que fa bé. Dient-li que ell pot i sap fer-ho i mostrant-li amb afecte i entusiasme (el contacte físic és molt important per ell)
- Proposar-li situacions d’aprenentatge que tinguin sentit per ell. Que les senti i signifiquin petits reptes que pugui percebre com a superables.
- Prioritzar el seu benestar emocional en moments de crisi, deixant en segon pla, si és necessari, l’aprenentatge de continguts.
- Fomentar el treball en petits grups, donant-li consignes de manera gradual (Treball per Racons, Tallers i Ambients) oferint-li el suport necessari, però deixant que desenvolupi la seva capacitat de tria i autonomia personal, escollint, en els moments que sigui possible, l’activitat que ell vol realitzar.
- Valorar-li sempre els encerts i progressos per petits que siguin, sobretot els relacionats amb les habilitats socials i el seu autocontrol i relació amb els altres.
A TALL PERSONAL.
L’observació de L m’ha permès
valorar el fet que és essencial la relació entre la psicopedagoga i la mestra com
un treball de col·laboració en el
que l’objectiu és un sol: arribar a un desenvolupament
personal, emocional i social òptim de l’infant.
Així doncs, la col·laboració de la
psicopedagoga amb les mestres és essencial en el treball psicopedagògic, tenint
en compte que cada professional en el seu àmbit té unes responsabilitats i unes
tasques que són pròpies i que com a tal cal dur a terme amb positivisme i
motivació.
Entenc també que, com diuen Solé (1993) i Coll, Solé (1989), els infants poden enfrontar-se a les situacions
d’aprenentatge si tenen una percepció suficientment positiva d’ells mateixos
com a individus capaços d’aprendre. Tanmateix, però cal assenyalar la
necessitat del fet que puguin atorgar sentit a allò que aprenen, i que els
reptes que se’ls proposin siguin adequats a les seves possibilitats.
És necessari doncs, ressaltar que
perquè un infant arribi a aprendre qualsevol contingut és absolutament necessari
que li atribueixi sentit. Aquesta
atribució de sentit, com diu Bassedas
(1993) només es pot realitzar si l’infant
està emocionalment equilibrat
(amb un autoconcepte positiu i una autoestima que es concreti en tenir interès
en la relació amb els altres, en una confiança en les seves possibilitats, en
una capacitat de tolerar la frustració que imposen les dificultats no resoltes,
en definitiva en tenir una sèrie de seguretats personals que no trontollin amb
qualsevol entrebanc amb el qual l’infant es trobi).
Referències
bibliogràfiques i bibliografia web
BASSEDAS, E; HUGUET, T.; SOLÉ, I. (2009). Aprendre i ensenyar a l’educació infantil.
Barcelona: Editorial Graó.
GENERALITAT DE CATALUNYA,
DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT. (2016). Currículum
i orientacions. Educació Infantil, segon cicle.
MONEREO, C; SOLÉ, I. (coords.) (2010). El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y
constructivista. Alianza Editorial: Madrid.
PALOU, S. (2004). Sentir
i crecer. El crecimiento emocional en la infancia. Barcelona: Editorial
Graó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada