Anar creixent en autonomia.

“No existeix un ‘aprenentatge de l’autonomia’: no es fa el nen autònom, sinó que se l’acompanya en la seva evolució cap a l’autonomia.
Ajudar un infant a exercir i desenvolupar la seva autonomia és una tasca difícil que exigeix molta atenció a l’adult, però també és més apassionant que fer activitats dirigides, ja que és la base real del desenvolupament de la persona.”

Judit Falk (2009)

Si a l’entrada anterior us parlava dels trets característics de l’infant d’Educació Infantil, avui, abans d’endinsar-nos en un dels aspectes en què està treballant la psicopedagoga de l’escola amb les mestres d’E. Infantil, m’agradaria parlar-vos de com n’és de necessària i essencial en aquesta etapa l’adquisició, progrés i desenvolupament de l’autonomia personal amb tot el que representa: l’adquisició d’hàbits personals i d’higiene treballats a partir de les rutines diàries i la importància de la comunicació per tal de desenvolupar el llenguatge oral.

Una de les fites a l’etapa d’E. Infantil, en concret la del segon cicle, és el desenvolupament progressiu, de cadascún dels infants, de tots els aspectes que conformen la seva AUTONOMIA.

L’autonomia, com diuen Bassedas, Huguet i Solé (2009), és aquell procés en què els infants aprenen a ser autònoms a través de les petites accions quotidianes que es desenvolupen en el seu entorn proper (casa i escola), fruit de la seva participació en les coses que els afecten, quan tenen l’oportunitat d’anar prenent petites decisions que estan al seu abast i poden organitzar el seu temps. Aquesta autonomia necessàriament va lligada a l’autoconcepte i a la confiança d’un mateix en la manera de resoldre situacions.

En aquest cas, les rutines, són les activitats que es realitzen cada dia, de manera estable i que ajuden a organitzar personalment l’infant i a establir una bona relació amb les persones i objectes que l’envolten. Aquestes accions diàries d’aula permeten a l’infant desenvolupar-se i anar cap a una progressiva autonomia.

EL CAS.

Des de ja fa un temps, les mestres d’E. Infantil, concretament les tutores de P-3, han observat una gran disminució pel que fa al grau d’autonomia dels infants que arriben a les aules, juntament amb una manca d’hàbits i de la parla que dificulta l’adquisició i el treball d’aprenentatge dins les aules.

Les mestres exposen el cas a la psicopedagoga (demanda) expressant-li les dificultats que es troben pel que fa a aquest aspecte. Darrerament, en els últims anys, han observat de manera progressiva i general, una manca d’hàbits d’autonomia dels infants que arriben a l’escola i poca curiositat pel que fa al món que ens envolta i per comunicar-se de manera oral amb l’adult i els seus iguals.

A tall d’exemple: Infants que no demanen per anar a fer pipí, no saben treure l’esmorzar de la seva bossa, no saben demanar un mocador perquè la mestra els ajudi a mocar-se… (no coneixen ni saben cobrir les situacions d’alimentació i de neteja: les seves necessitats bàsiques), no presenten gaire inquietud i curiositat a l’hora de participar en les activitats que es proposen a l’aula… Infants amb certa manca de curiositat, motivació i inquietud pel món que els envolta.

Les mestres afegeixen que es troben amb pares sobreprotectors (hi destaquen algunes mares que han tingut els fills amb una certa edat (+40 anys) mitjançant tècniques de fertilitat), que mostren reticència a deixar de veure els seus fills com uns bebès. A les entrades i sortides, alguns d’ells porten i s’enduen els infants amb cotxet, els posen les bates i els pengen les seves coses (bosses, jaquetes…) al seu penjador… s’avancen i pressuposen allò que el seu fill els demanarà, bloquejant així el llenguatge verbal del nen i donant-li abans que ell ho demani allò que vol.

Les mestres de l’etapa, han observat i comenten que, tot i que hi ha un avanç al llarg dels tres cursos (P-3, P-4 i P-5) pel que fa a la progressió i evolució dels infants en la seva autonomia, les mestres de P-5 encara es troben amb nens que són poc autònoms pel que fa als hàbits personals, de treball i ordre i tenen poca iniciativa a l’hora de participar i resoldre situacions dins de l’aula.

“L’autonomia només apareix en la reciprocitat, quan el respecte mutu és prou fort com per fer que l’infant senti el desig de tractar els altres com a ell li agradaria que el tractessin.”

Jean Piaget

La psicopedagoga i les mestres, concreten aquesta situació amb la valoració que la majoria d’aquests infants, a casa, estan sobreprotegits i han tingut una escassa oportunitat de sentir-se motivats a actuar, a assumir nous reptes, a relacionar-se, a plantejar-se dubtes i a buscar solucions perquè molts dels pares els hi han donat i continuen donant-los tot “fet”.

EL REPTE.

Les mestres de l’etapa estan molt interessades i motivades per continuar treballant aquest repte amb els infants.

Així que per promoure l’autonomia, sobretot a les aules de P-3, la psicopedagoga, juntament amb l’equip de mestres d’E. Infantil i més concretament amb les dues mestres de P-3, tenint present que cada infant desenvolupa les seves capacitats de manera diferent, acorda les següents pautes:

• Assumir el concepte d’infant competent i autònom que protagonitza el seu procés educatiu (per saber-ne més podeu visitar l’entrada: “El concepte d’infants competents d’Emmi Pikler”) tot oferint l’acompanyament per promoure la seva autonomia.
• Crear ambients on l’infant pugui valer-se per si mateix, on les mestres no s’anticipin a les accions.
• Dedicar el temps suficient als hàbits personals per donar possibilitats a tots els infants d’arribar-hi. No voler anar més de pressa del que alguns nens poden fer.
• Actuar de manera comprensiva, tot animant a continuar el procés de creixement, que sabem, que els infants són capaços de fer.
• Fugir de demanar el mateix a tot el grup sense esperar que els resultats i ritme siguin els mateixos per a tots.
• Donar l’oportunitat als infants d’escollir, d’experimentar, d’equivocar-se, de provar, de practicar, d’encertar…
• Utilitzar l’escolta activa i la conversa per crear una relació propera i un ambient agradable per tal que els infants puguin treballar el llenguatge verbal de manera tranquil·la.
• Oferir el temps adequat i necessari, saber esperar i tenir expectatives positives, tot respectant els ritmes propis de cada infant.
• Mostrar confiança en les iniciatives que sorgeixin dels infants, reconèixer l’esforç de cadascú, promoure la iniciativa a l’hora de prendre decisions.
  

La psicopedagoga i l’equip de mestres, confirmen doncs la importància d’orientar la pràctica docent en el sentit de valorar i reconèixer l’infant com a subjecte que es CONSTRUEIX i es configura a través de la PRÒPIA ACCIÓ, i una autoconstrucció progressiva en la INTERACCIÓ amb el medi i amb els altres.

L’infant actua sobre el món que l’envolta.

Referències bibliogràfiques i bibliografia web

BASSEDAS, E; HUGUET, T.; SOLÉ, I. (2009). Aprendre i ensenyar a l’educació infantil. Barcelona: Editorial Graó.

FALK, J. (2008). Lóczy, educación infantil. Barcelona: Editorial Octaedro.

FALK, J. (2009). “Los fundamentos de una verdadera autonomía”. Infancia núm. 116, pàg. 22-31.

GENERALITAT DE CATALUNYA, DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT. (2016). Currículum i orientacions. Educació Infantil, segon cicle.

http://xtec.gencat.cat/ca/curriculum/infantil/

MONEREO, C; SOLÉ, I. (coords.) (2010). El asesoramiento psicopedagógico: una perspectiva profesional y constructivista. Alianza Editorial: Madrid.

PIKLER, E. (1994).  Moverse en libertad: Desarrollo de la psicomotricidad global. Narcea: Madrid.